dilluns, 17 de juny de 2013

Inscripcions obertes al taller Antropologia i Innovació

Professor: Dr. Jordi Colobrans (Fundació i2CAT-UB)
Durada: 5 sessions
Dedicació: 15 hores presencials repartides en 5 sessions de 3 hores (un per setmana), 60 hores de treball autònom tutelat. Total dedicació al taller: 75 hores
Sessions: 2, 5, 9, 12 i 19 de Juliol de 15h:00 a 18:00
Preu alumne: 185€
Socis ACPA 10% descompte
Inscripcions 2on taller: de l'1 al 28 de juny.
Places limitades (mínim de 15 persones inscrites per realitzar el taller)

Introducció

En aquests taller els practicants fan una aproximació etnogràfica aplicada a la innovació. El treball personal de l’investigador, el treball de camp amb usuaris i el treball en equip entre investigadors són reals. Els practicants formen equips de recerca.

+info: http://acpantropologia.blogspot.com.es/p/blog-page_6536.html

dilluns, 10 de juny de 2013

Manifest del grup Patrimoni Immaterial i Conflicte de l'ICA

El grup Patrimoni Immaterial i Conflicte de l'ICA ha elaborat un manifest amb l'objectiu d'implicar als antropòlegs i antropòlogues de Catalunya en la gestió del Patrimoni Cultural Immaterial. El manifest ha estat aprovat per l'ICA, l'ACPA i l'ITA.
Clica l'opció ”M'agrada” del Facebook de l’ICA per adherir-te al manifest: https://www.facebook.com/pages/Institut-Catal%C3%A0-dAntropologia-ICA/174797385898876

ANTROPÒLOGUES I ANTROPÒLEGS DE CATALUNYA I PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL

El concepte de “patrimoni cultural immaterial”, desenvolupat durant la segona meitat del segle XX, es va afermar definitivament l’any 2003 amb l’aprovació de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial. La UNESCO en fa la següent definició:
“S’entén per ‘patrimoni cultural immaterial’ els usos, les representacions, les expressions, els coneixements i les tècniques [...] que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i els grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la naturalesa i la seva història, els infon un sentiment d’identitat i continuïtat i contribueix, per tant, a promoure el respecte a la diversitat cultural i la creativitat humana”.
Aquesta definició, que ha donat lloc a nombrosos qüestionaments i debats tant dins l’àmbit acadèmic com dins de la UNESCO, por ser d’impossible acotament perquè es confon amb termes ja rebutjats, com ara el de folklore. Des d’aquest punt de vista, molts antropòlegs van considerar que la Convenció constituïa un greu retrocés epistemològic en relació a usos més científics en el context d’accions anteriors de preservació del patrimoni.
Malgrat això, la singladura del patrimoni cultural immaterial sembla que no ha fet més que començar. El nombre d’elements integrants de la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat anirà creixent any rere any amb noves incorporacions procedents de diferents països, així com la Llista de Salvaguarda Urgent o la de Bones Pràctiques. Les administracions dels estats signants que encara no ho han fet -com la catalana- aniran regulant la gestió d’aquesta categoria dins de la seva normativa referent al patrimoni cultural. I això només per posar uns pocs exemples concrets i deixant de banda l’impacte que tindrà en la percepció per part dels ciutadans d’allò que hom pot considerar com a patrimoni cultural.
El contrast d’aquestes dues realitats obre importants interrogants: Quin col·lectiu serà el que l’administració percebrà com a legitimat a fer aportacions en la incorporació del PCI a la llei catalana de patrimoni cultural? Quins professionals seran cridats a gestionar la creixent demanda de sol·licituds de reconeixement d’elements en la categoria de “patrimoni cultural immaterial”? Quins seran els organismes responsables de la correcta interpretació de la Convenció, així com de la seva possible modificació? Quina percepció serà, finalment, la que desenvoluparan els diferents grups socials sobre allò que és considerat patrimoni cultural immaterial, i sobre el patrimoni cultural en el seu conjunt?
Davant d’aquestes constatacions, l’Institut Català d’Antropologia, a partir d’una iniciativa del grup de treball Patrimoni Immaterial i Conflicte, l’Associació Catalana de Professionals de l’Antropologia, i l’Institut Tarragonès d’Antropologia han considerat la necessitat de reflexionar sobre aquestes noves realitats. El desenvolupament de nous conceptes per part d’entitats que s’han demostrat demiúrgiques en el passat, com el cas de l’UNESCO, ens planteja la urgència de no abandonar la seva gestió i planificació en mans d’altres professionals. Considerem que l’antropologia social i cultural està capacitada per aportar una lectura i aplicació positives del concepte desenvolupant una perspectiva dinàmica de la cultura, el respecte a la diversitat cultural, així com punts de vista que tinguin en compte el conflicte i que posin en qüestió fins i tot els límits d’allò que hom pot considerar “patrimoni cultural”.
A partir d’aquestes consideracions, l’ICA, l’ACPA i l’ITA fan una crida a les antropòlogues i els antropòlegs catalans a involucrar-se en el patrimoni cultural immaterial en tots els seus vessants, tant l’acadèmic com el de la gestió cultural. Aquesta crida no defuig la crítica al concepte, ans al contrari, l’estimula i suggereix que transcendeixi l’àmbit estricte de l’antropologia per traslladar-la al més general del patrimoni cultural i, en última instància, al conjunt de la societat. En qualsevol cas, la pretensió d’aquesta crida és que l'antropologia consideri el patrimoni cultural immaterial com a camp d'intervenció propi, que l'assumeixi com una tasca més dins la disciplina, i que els antropòlegs actuïn com a interlocutors vàlids en l'anàlisi i gestió dels processos socioculturals que participen en la creació i reproducció de l'esmentat patrimoni catalogat com a "immaterial". Que l'antropologia el vegi com un terreny de joc per al debat intel·lectual intern i extern a l’antropologia, i com una via d’incidència en la societat a la què es deu.